Aquest article s’ha escrit algunes setmanes després de que algú o alguns ens han entrat a robar a la nostra finca a agafar-se quants alvocats ha volgut.
Sempre s’ha dit que és normal, que no és pot tenir res. Que un no fa mal. Però no deixa de ser injust. Podem ser molt tranquils i no preocupar-nos. Però no és un fet aïllat. Un dia et falta un parell de guants que se’t va oblidar amb les presses de marxar. O un roll de cinta d’empeltar. Un dia va ser un bonsai que hi teníem. Un altre ens vam trobar el que semblava un llit de una persona sense sostre. Al mateix moment i al mateix costat, un arbre d’un any tallat amb una serra. L’altre dia unes llaunes de beguda. L’altre unes de menjar. Un dia un paquet de mocadors tirats. Sense comptar amb cartutxos de caçadors.
Aquest cap de setmana va ser trencar rames, agafar alvocats que estaven a mà. Malmés. De qualsevol manera. I no només amb altres. Parles amb veïns i també els hi passat el mateix. Inclús un diu que té una matrícula. Però no passarà res. No sabrem mai qui ha sigut en certesa. Si és el de la finca del costat, de l’altre poble o d’un altre país. Si necessitava menjar o no li cal res.
Al cap de una setmana, vaig veure passar una patrulla de la policia local. Gràcies. Pot ser el problema és de qui està disposat a comprar sense saber d’on ve.
El mal és que acabarem tots fent el mateix. Posant reixes. Reixes a camps que són tots iguals. Que creuàvem de petits per anar a engegar el pou, l’aventura del cap de setmana. Que et servia per saber que estaves enmig de una cultura de cultiu. Segurament serem els quarts que posarem tanca. I nos ens agrada. Ens encanten els marges de pedra seca i no massa els pals de metall. Però pot ser que, si volem cuidar el nostre hort, el nostre esforç i una mica de la nostra cultura enlloc de compartir i cooperar, haurem de posar ferro pel mig.
0 comentaris